dissabte, 17 de maig del 2014

Mitja Marató de Formentera






Companys krònics, fa temps que no estem gaire actius, però la Mitja marató de Formentera no pot passar sense una crònica.
La Mitja marató en realitat ha estat una excusa per passar un cap de setmana llarg formidable a una illa paradisíaca amb uns amics meravellosos. Em centraré només en la cursa, però el viatge a Formentera ha estat, de veritat, formidable. Avui li deia a la Marta que ha passat ja un dia des de que vam arribar i noto que he tornat molt content. Carregat d'energía positiva.
El Txema, el Dani Cardenal, el Dani Mataró, l'Oriol, la Laura Llobet i jo estàvem inscrits a la Mitja. La resta del grup: Gemma Surís, Gemma Domenech, Marta, Laura Gàlvez i el Carles estàven inscrits en el 8Km, que es celebrava coincidint amb la mitja.
Segurament esperava una mitja marató menys dura del que en realitat és. La cursa comença al Far de la Mola, a una punta de la illa, i acaba a l'altra punta, al port de la Savina.
Per tant no és el típic recorregut circular, sinó que es va d'una punta a l'altra de la illa i obliga a una logística amb trasllats dels esportistes amb autocars i trasllat de la guardarropía de la sortida fins l'arribada. Però, la veritat, el muntatge és excelent. Una cursa molt ben organitzada.
Un altre punt important és que la cursa es corre a les 17:30h de la tarda. Per tant s'ha de dinar lleuger i d'hora per no tenir problemes amb la digestió.
Tot i saber-ho, vam dinar una pasta amb salsa picant que a més d'un li va fer venir els típics rotets mentre corríem. L'Oriol, que és especialista en aquest tipus de percances ja us en donarà més detalls. Avui encara em moría de riure quan comentavem en família els seus problemes baixant del far de la Mola entre rotets i la panxa plena d'aigua.
En fi, com us deia a les 17:30h puntuals es donava el tret de sortida. Entorn espectacular amb el far de la Mola, els precipicis rocosos i el mar blau de fons. 1414 corredors preparats i neguitosos. El Txema, els Dani's, l'Oriol i jo ens hem situat bastant endavant. La Laura ha quedat sola més endarrera. Comencem a córrer. Dono per fet que el Txema sortirà més ràpid. Sería un suicidi seguir-lo. Els 2 Danis, en canvi, s'enganxen al Txema. Jo deixo enrera a l'Oriol, que vol prendre-s'ho amb calma, però se m'escapen els 2 Danis i el Txema en un tres i no res. Al.lucino perquè passo el primer KM, en lleugera pujada, en 4:23. Es un temps molt bo, però els 2 Danis i el Txema ja quasi no els veig. Se m'han escapat de molt. Decideixo seguir a la meva i abaixar una mica el ritme si no vull pagar-ho més endavant. Els primers 4,5 Kms són de lleugera pujada, a partir d'aquí, hi ha un descens vertiginós des del far de la Mola fins al poble de Es Caló. Un descens de 3 Kms. Brutal. Em deixo anar, allargo el pas i començo a agafar un rirme ràpid. Faig un Km a 4:12, un altre a 3:55 i el darrer de baixada a 4:01.
Un cop atravesses el poble de Es Caló, et trobes amb un veritable calvari. Una carretera llarga de collons amb unes rectes inacabables. El sol que et cau sobre. Molta calor. I uns "falsos llanos" molt mal parits. No hi ha un tram pla i és una zona molt àrida. Són 7 Kms de calvari. Durs de veritat. Tot i que he fet els 3 kms de baixada força ràpids, la meva estratègia de conservar forces durant els primers 5 Kms m'ajuda a encarar aquesta part tan dura amb certa energia. Mantinc un bon ritme. De seguida, a punt d'arribar al Km9, veig uns metres més endavant el Dani Mataró. Se li deu estar fent dura aquesta part, ja que el meu ritme és més àgil que el seu i al cap de poc faig cap a ell i l'atrapo:
- David: "Ei Dani com vas?"
- Dani: "Estic fotut, m'ha agafat flato i he hagut de baixar el ritme"
- David: "vols venir amb mi i anem plegats?"
- Dani: " no, no, ves tirant tu"
Així que segueixo al meu ritme i el deixo enrera. Penso que si es recupera, un tio ràpid com ell amb les seves cames llargues, potser em torna a atrapar més endavant. Encara queda molta cursa. Passo el Km10 en 43:45. Un temps fantàstic. El problema es que estic al mig de la carretera àrida, a ple sol, i amb unes pujades inacabables i es fa difícil mantenir el ritme. Finalment supero el Km14, moment en que s'arriba a la poblacio de Sant Ferran. Em prenc un gel just abans de l'habituallament i encaro l'últim terç de cursa. De St Ferran cap al poble de Es Pujol la carretera tendeix a baixar. Vaig bé. Entrant a Es Pujol, un noia, jove, atlètica i francament guapa, venint de darrera m'adelanta. Faig un esforç per seguir-li el ritme i em poso al seu costat. Anem junts, costat a costat, atravessant la població. Durant aquells metres, m'animen més que mai m'han animat en cap cursa. En realitat l'animen a ella. La majoría de tios del public, a més d'animar deixen anar comentaris sobre la seva bellesa. Jo els escolto, i segur que ella també. Finalment deixo que marxi. No puc aguantar-li el rirme. Després sabré que ha quedat la novena noia de la classificació general. Ja sóc al km 17. Aquests kms finals sempre són durs. Però segueixo a ritmes de 4:40 o 4:45. Patint però aguantant a bon ritme. De sobte, quan estic arribant al Km20, veig la silueta del Dani Cardenal. Segurament ha apretat massa al principi de la cursa i ara ho deu estar passant malament. L'atrapo a 700 mts de l'arribada. Li dic que "m'agafi roda" per anar junts fins a la meta. Però va una mica tocat i em diu que tiri jo. L'adelanto i encaro els darrers 700 mts, incrementant encara una mica el ritme. Em planto a l'arribada en 1:37:01 (ritme mig 4:36 min/km).
El Txema també les ha passat una mica putes, i no fa ni 3 minuts que ha arribat. Però m'espera a la línia d'arribada amb una cervesa a la mà i un somriure als llavis. Un fenòmen.
De seguida entra el Dani Cardenal, un pocs segons més tard que jo. Ha estat la seva primera Mitja, i potser ha pagat la inexperiència amb un inici massa explosiu i ho ha pagat al final. Però el seu temps és força bo, i segur que té un gran marge de millora si decideix fer més curses.
4 minuts més tard arriba el Dani Mataró. Una mica desencaixat. El cridem, però va com un zombi sense veure a ningú. Només busca un lloc on seure. L'anem a trobar recolzat en un mur de pedra. Ha estat una cursa molt dura i no ha tingut el seu millor dia. Però què collons, hi ha posat tot el seu coratge per seguir corrent i acabar dignament. La meva admiració.
Un quart d'hora més tard entra la Laura. Ha patit molt. Just passa la línia d'arribada, que es deixa caure a un costat i seu a terra abatuda. Vaig a veure com està. No fa bona cara. Li pregunto "Laura, estàs bé?" i el primer que em diu és "aquesta és la última Mitja marató que corro...".
Una mica més tard ja estava més recuperada, i estic segur que d'aquí a uns dies ja haurà recuperat les ganes de tornar a córrer. Moltes felicitats Laura. Ets la nostra crack femenina del grup.
Finalment, en 2h clavades entra l'Oriol. Feliç com un anis. El meu germà em sorprèn. El tio quasi no entrena, però al final és capaç d'arribar, i fer-ho més sencer que la majoría de nosatres. Per tothom, la primera meitat de cursa ha estat la més ràpida, i a la segona meitat hem patit de valent. A ell li ha passat al revés. Ha començat patint, i a partir del Km 10 s'ha anat trobant millor, fins al punt que els seus 2 darrers Kms han estat els més ràpids. A veure si ell mateix us amplia la crònica perquè sempre li passen coses divertides. Val la pena que us ho expliqui.

Una abraçada,
David


Felicitats crack!!
Ara cap a l'Aneto




Moooooolt bona crònica.
Reconec que les vaig passar putes a la mitja, però va pagar la pena!!!

Una abraçada.


Quina alegria tornar a llegir una cronica i que bona!. Quins temps mes bons. Ja m'ho semblava quan fa dos setmanes no us vaig poder seguir el ritme ni a tu ni al Carde. Felicitats.
Eduard.



Gràcies per la krònica , David! Quina bona pinta.
Per cert, t'has oblidat la foto de la noia...
enhorabona a tots els corredors. Quina enveja!

Pau.


Bona krònica, David. Faré la meva ara o ja no hi seré a temps. Passen les setmanes volant.
En David ja ha situat molt bé la cursa. Els qui la vàreu córrer ja sabeu de què va. Jo explicaré com la vaig viure. Haig de dir que va ser un cap de setmana llarg molt bo, i m'enduc un gran record de la cursa, sí, però sobretot de les estones passades, els àpats, les sobretaules amb tots els que hi vam ser. Per repetir.
Parlant d'àpats, és una evidència irrefutable que l'home anomenat Oriol és un ésser -no sé si únic- que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Els espaguetis amb salsa picant massa prop de la cursa no eren una bona elecció. Una cervesa com a tota hidratació prèvia, tampoc. En vaig ser totalment conscient a l'autocar que ens transportava a la sortida. Els meus companys estaven alegres, mentre anaven pujant els atletes a l'autocar. Em vaig passar el viatge rumiant això. De tant pensar-hi, tenia el gust d'espagueti ja incrustat a les neurones principals i una set que em començava a fastiguejar. Arribats, ni aigua ni res. A escalfar seguint en Txema. Vaig veure un avi escalfant, li costava moure's i semblava que es trencava una mica a cada saltiró. No sé quin temps va fer. Rèiem en veure'l, però jo estava cagat. Total, en Txema m'estira del braç i em porta prop d'ell a l'hora de la sortida, al costat dels que corren de veritat, i així sortim a les fotos que es poden veure al web, jo aixeco els braços però no ric gaire. Sortida.
Em faig a un costat per a que em pugui avançar la gent i corro a ritme lent, vull fer els primers 10 tranquil i després, a veure què passa. És la meva primera mitja. No trigo gaire a veure que les coses no van bé. Els espaguetis dels collons. Mira que sóc burro. Tinc els llavis secs. Vaig tirant i penso que ja em recuperaré a la baixada, però la baixada no arriba. Finalment comencem a baixar. Primer habituallament. Em bec l'ampolla d'aigua sencera. Error, perquè amb l'estómac inundat els espaguetis poden ballar la dansa de la cantimplora, amunt i avall. A mi m'agrada baixar, però aquesta baixada es converteix en un calvari. No para d'avançar-me gent i jo no tinc esma ni per mirar les vistes. Quan falta poc per acabar la baixada unes noies d'un súper ofereixen més aigua. Agafo una ampolla perquè ja no sé què fer i faig un altre glopet, però no apaivaga l'explosió volcànica que s'està preparant al meu interior. M'ajupo i deixo l'ampolla delicadament a un costat, un altre corredor l'aprofita. En aquest punt em passa la Laura, em mira i segueix, el meu careto ho diu tot. Arribo a Es Caló, final de la baixada, i comença la recta de pujada. De cop, adverteixo que fa calor, l'asfalt s'ha posat a cremar sense avisar prèviament, ja no corro, em sembla que m'arrossego com un cargol, una passa darrera l'altra. Per un moment, dubto de si arribaré.
Tinc un blanc, no sé com però arribo a l'habituallament del Km 10. Allà decideixo que o caixa o faixa. Em paro i prenc un gel a veure si rebento, una mica de taronja, una mica de coca-cola i una mica d'aigua. I començo a caminar. Doncs mira, contra tota ciència mèdica, el remei funciona. Començo a córrer i poc a poc em vaig trobant millor. Arribant al turonet d'Es Ca Marí, on hi ha el camí que porta cap al nostre hotel i que havia estat temptat d'agafar, em trobo força recuperat, així que entro a Sant Ferran més animat, i vaig agafant ritme fins a Es Pujols, on m'assabento que l'Atlètic de Madrid ha empatat el Barça. A partir d'aquí, he corregut una estona al costat d'una mare i el seu fill que l'animava. He pensat que la mare potser havia fet una promesa o una d'aquestes coses esbojarrades que de vegades es decideix fer a determinada edat, jo que se. No és ben bé el mateix tipus de noia que en David. El cert és que, en un moment donat he dit bye, bye, baby i els he deixat. I, sorprenentment, he començat a avançar corredors i no he parat fins el final, gaudint de la vista de les salines i passant-m'ho bé fins a La Savina, fins i tot entrant còmode a la recta final, on m'ha avançat el típic eixalabrat curt d'edat i sobrat d'hormona que fa l'esprint final per ajuntar i gastar en un crit la poca energia que li queda.
He acabat content i sencer, viu com un brot de primavera en un arbre ja conegut. He buscat els altres, que estaven veient el Barça que, en canvi, s'ha trencat com una branca seca que ha hagut de soportar massa pes. Ha perdut la lliga.
Total, una cursa dividida en dues meitats; en la primera he baixat a l'infern i en la segona he pogut gaudir una mica dels plaers terrenals.
Ah! Per als morbosos que ho vulguin saber, he fet 2 hores clavades, un temps exacte que m'ofereix un bon marc de referència per si algún día decideixo tornar a provar una cosa similar.


Salut a tothom.
Oriol


Moltes gracies Oriol per la kronica, final feliç si no fos pel Barça. A la propera porta un Almax i no et privis del espaguetis picants, que segur que els vas gaudir molt.



Oriol, felicitats per la krònica i per la marca personal a la 1/2 marató.

Txema


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada