divendres, 21 de juny de 2013

Marató de Muntanya de Berga


VIDEO DE LA MARATÓ 2013





Hola a tots els krònics!

El passat diumenge 16 de juny vaig fer la Cursa d'Alta Muntanya del Berguedà. Es tractava de la meva primera cursa de muntanya, si no tenim en compte el cros de Can Caralleu que vaig fer l'any passat. 20Km i uns 1500m de desnivell. Mai havia corregut tanta distància (no he fet mai una "mitja" clàssica, en pla) i, per variar, el meu entrenament havia estat poc constant. El cap de setmana anterior havia fet els 10Km de la cursa de Bellavista i després res més. Per tant, com que una mica conscient sí que sóc, estava una mica cagat, les coses com són.

El mateix dia es cel·lebrava la Marató de Berga. 42Km amb uns 3000m de desnivell, una de les proves més dures del calendari. 2 krònics inscrits (David i Eduard) i un infiltrat (Txema). La Cursa d'Alta Muntanya comparteix amb la Marató l'inici i el final del recorregut. Els maratonians comencen a les 7h i nosaltres a les 9h, de manera que és probable que els maratonians més ràpids atrapin els de la cursa de 20Km. Després del briefing de dissabte (en David, l'Eduard i en Txema dormen a Berga dissabte) en David em truca il·lusionat, em dóna quatre consells (-sobretot, comença ja a hidratar-te!- em diu, i jo em bec una cervesa ben fresqueta per sopar per fer-li cas) i em dóna records d'en Txema. Jo fanfarronejo i li dic a en Txema que no m'ensumarà el cul, que ni somniï d'atrapar-me.

Total, el dia de la cursa pugem puntuals els 4 krònics de l'apocalipsi: Xavi, Héctor, Quique i jo. Arribem bé de temps, ens canviem, fem un cafetó, deixem anar pes i ens preparem per la cursa. Els quatre amb la samarreta vermella fem patxoca, semblem l'equip Ferrari de la muntanya. Comença el joc: anem fent estiraments i patadetes a l'aire mentre anem observant els nostres competidors, quina roba duen, quin calçat, quines cuixes, si van rasurats o no, i així anem calibrant les nostres possibilitats. Constato, una vegada més, que la gent marca estil i es gasta els calerons en les sabatilles (totes marques i models, petit avantatge per Salomon) mentre que estalvia en els mitjons (guanya Kalenji per golejada). Veig la gent molt lleugereta d'equipatge i començo a preguntar-me si la motxilla que porto amb 2 bidons d'Isostar és necessària. Sóm pocs, uns 150, i comencem amb un parell de minuts de retard sobre les 9h.

Arrenquem pels carrers de Berga. Al cap d'uns 100 o 150 metres ja corres amb els que acabaràs corrent tota la cursa, habitualment és més o menys així. Miro enrere per veure quants en queden i... òstia, anem els últims. Només hi ha una noia de blau (que ens passarà no gaire més tard). Collons, quin nivell! Això és nou, algún krònic fa un comentari sobre la dignitat dels krònics i tal, però a mi m'és igual, la qüestió és aguantar i seguir, però sí que es fa estrany ser conscient que tanques la cursa ja de bones a primeres. De seguida comencen les rampes fortes i au, a caminar. No ho faré llarg: en uns 3,5Km guanyem 700m de desnivell fins a La Figuerassa, i després ens enfilem uns 300m més, fins els 1784m del Coll d'Estela, després de passar per la Font de Tagast. Ens hem pres la pujada, dura, amb més aviat calma, descansant i reagrupant-nos en els avituallaments. Per cert, els avituallaments són freqüents i ens podem hidratar bé, ja que fa força calor. Arribo sencer a dalt, i animat. El paisatge és molt bonic i la gent amable. Els krònics ho portem amb dignitat, tot i que en Xavi ha patit una mica per culpa d'un bessó.

Penso en els de la Marató, que a partir d'aquest punt tenen la pujada més dura, a la Gallina Pelada. La meva admiració cap a ells és màxima.

Comencem la baixada. l'Héctor, que ha anat al davant tota l'estona, comença a tirar, i jo al seu darrere. Aquests primers Km els disfruto molt, m'ho passo bomba, la baixada és suau o, si és forta, les cames aguanten bé. Després, la cosa comença a canviar. Les cames ja pateixen, l'Héctor es va escapant i per darrere meu no sento ningú. Quan arribo als avituallaments no trobo l'Héctor, així que jo em refresco i també continuo. La baixada és llarga de collons, i passo de disfrutar provant de saltar com una cabreta i demostrant a les roques la meva habilitat i lleugeresa, a vigilar per no fotre'm de cap, que ja tinc una edat i les cames em comencen a fer figa. En un parell de moments màgics, he desaparegut com a persona humana i he estat només respiració, soroll de peus contra la terra seca, el verd i el blau. Ha estat fantàstic.

Durant la baixada avanço un corredor, i em fixo com a objectiu un altre amb samarreta vermella sense mànigues, amb qui abans hem anat fent la goma als avituallaments, ara fa estona que no el veig. Em comencen a passar els de la marató, unes màquines, van a pinyó. Em començo a preocupar per si apareix en Txema i això em motiva.

Quan ja estic trinxadet, arriba la pujada al santuari de Queralt, amb unes escales de blocs de pedra que... aquesta pujada em mata una mica, però vaig fent. Veig el de la samarreta vermella sense màniques una mica més enllà, es veu que la pujada també se li ha atravessat, així que abans que es recuperi l'encalço i el passo abans d'arribar al santuari. Després comença de nou la baixada, ja amb Berga al fons. La baixada és pronunciada i pedregosa, un trencacames. A més, les pedres et tornen la calor del migdia. Penso que sort que em vaig comprar les meves K-swiss una mica grans, si no, em quedo sense ungles. M'avança la primera dona de la marató entre aplaudiments dels que estan per allí (aplaudiments per ella, no per mi) i la tia baixa a tota pastilla, com si res. Que fort.

Ja derrengat però amb prou reserva per portar un somriure als llavis, arribo a la meta en 3h i 44 minuts. Estic feliç. Un fisio em fa un massatge i després, una vegada reunits els krònics, esperem els de la marató. En Txema no m'ha atrapat! (li he portat uns 20 o 25 minuts). L'Eduard ens explica l'aventura, la seva cara demostra que ha estat dur, però ell està fet d'una pasta especial. Dinem en bona companyia. I patim una mica pel David, que arriba 13 minuts fora de temps i ningú sabia on parava, però arriba a meta, com fan els krònics, sense rendir-se, i amb cara de content. Que bé, hem acabat tots i hem assolit l'objectiu.

Avui, tres dies després de la cursa i amb unes agulletes als quàdriceps que no us explico (ahir era encara pitjor), segueixo content i feliç. Com em va dir un altre corredor mentre esperava per fer el massatge, en assabentar-se que era la meva primera cursa de muntanya, no està malament aquesta cursa per estrenar-se!!

Perdoneu per aquesta krònica tan llarga, però m'ha sortit així, tenia ganes d'escriure-la així.

Salut a tots!!

Gràcies per la Krònica Oriol! No podia estar millor. M’han agafat agulletes només d’imaginar-m’ho. Està clar que ningú més que tu podia començar per la més dura. Ets únic!

Molts records a tots... i molt bon estiu!


superkrónica !!!!!!

Gràcies Oriol !
Els marationians teniu les felicitacions de l'Ignasi, el seu comentari al whatsapp va ser "quins bèsties !", pels dels 20 km un breu "felicitats" , les coses com son no ens enganyem...
Algú envia fotos ??

Molt be Oriol,

Podia respirar l’aire de la muntanya i olorar la terra humida amb la teva crònica. quines ganes de corre per la muntanya i quins ous iniciar-te en la distancia amb aquest tipus de cursa.

Felicitats a tots, especialment a pel que no hi han pujades. Quins cracks!

Uri, gran crònica! enorme!!

Afegiré una mica de la meva experiència en la marató. Fora de la cursa en si, sempre hi ha 4 moments abans i després d'aquestes curses: Un moment d'inconsciència quan t'hi apuntes sense calibrar massa on t'apuntes. Un període posterior on analitzes i t'adones de la magnitud de la cursa, el perfil que té, el temps restrictiu que dónen per fer-la, que no és cap marxa... sinó una cursa, prens consciència del repte majúscul i t'entrenes fort per poder assolir-lo. El moment previ, veus que el dia s'acosta i se't barreja la il.lusió amb els nervis i amb l'acolloniment. I finalment després de la cursa, si l'has pogut completar, el moment de la màxima satisfacció. Tot aixó m'ha passat en una magnitud més gran que no havía viscut mai en cap altra cursa.
El moment previ va ser espectacular. Vam passar-ho genial amb l'Eduard i el Txema la tarda de dissabte a Berga. Val a dir que el briefing, en lloc d'animar-me, va fer que se'm multipliquéssin per 1000 les cagaleres. El director de cursa dient que és la Marató més dura de Catalunya, que s'esperen condicions d'extrema calor que faràn la cursa encara més dura, que si t'agafa una rampa et fots, només es preveu l'evaquació d'un corredor quan estigui fotut de veritat, ... vaja, no va ser una xerrada per donar ànims. Això si, van fer un recorregut virtual amb Google Earth de la marató espectacular. Estavem els 3 menjant galetes TUC i amb una ampolla de 1,5Lit d'aigua amb els ulls com plats. Per acabar d'animar-me sento el del meu costat que li diu al de darrera .. aquesta és la meva marató num 91...
Jo pensava, on m'he ficat !!
Total, devia tenir tants nervis que no vaig dormir en tota la nit. l'Eduard penso que tampoc.

Així vam presentar-nos cap a les 6:30 h a la línia de sortida. 218 corredors. Em va impactar l'aspecte atlètic i els trens inferiors, potents, de tots els corredors. No en vaig veure ni un de gras.
Similar a l'experiència de l'Oriol, després de la sortida a les 7:00h pels carrers de Berga, tot just quan enfilavem la primera pujada cap a la Figuerassa, ja només tenía 8 corredors darrera meu. Vaig fer la meva cursa. Duríssima. Però espectacular. Uns paisatges fantàstics, una muntanya molt verda, els paratges de la Serra d'Ensija i la pujada a la Gallina pelada, corrent un cop a dalt per la cornisa a 2300 mts d'alcada amb el pedraforca, la serra del cadí i tots els pics de la Cerdanya de fons.... realment brutal !!

La meva lluita va ser per anar passant els diferents controls dins dels temps màxims establerts per la organització. Sen's havía alertat en el briefing de dissabte que seríen super estrictes en el cumpliment dels timings. Jo anava llepant el pal a tots els controls, fins que al Km 30, quan me'n faltaven 12 i ja portava 6h de cursa, en el control dels Rasos de Peguera em van dir que estava fora de temps per 10 minuts. I no em volíen deixar continuar. Vam acumular-nos alguns corredors i alguns vam fer pressió per que ens deixéssin continuar. Ens van dir que estaven desmarcant el recorregut. Però feia poc que havía sortit "l'home escombra" (el que tancava la cursa). Podíem intentar atrapar-lo. Però havíem d'entregar el dorsal i continuar sota la nostra responsabilitat. 3 valents (o inconscients) vam animar-nos. Cap no coneixíem el recorregut. Calía atrapar de seguida a l'escombra per tornar a trobar les marques del recorregut. Vam remuntar els 150 mts de D+ de la pista dels Rasos de Peguera i no el vèiem. Un dels 3 no ho va veure clar, i ens va dir ... nois jo torno al control anterior. Ens vam quedar el Joan (de Collbató) i jo. Decidim no separar-nos. Seguiem per una pista equivocada quan ens trobem un home amb un gos. Ens diu que anem per mal camí. Ens acompanya enrera i baixem uns centenars de metres fins a trobar un desviament que no havíem vist. Ens diu: aquesta pista que baixa és la de la marató.
En Joan i jo baixem corrent. Encara anem bé de forces. No tardem molt a atrapar la gent de la organització que estàn desmarcant el circuit. Uff... Estem fora de cursa (no tenim dorsal) però tornem a entrar en ella quan els adelantem i tornem a tenir les marques. D'aquí al final vam mantenir un bon ritme, que malgrat la pèrdua pels Rasos de Peguera, ens va permetre creuar la meta en 8h13min, més o menys els mateixos 10 minuts fora de temps que portavem al Km30.

En fi, estic super content d'haver acabat, fora de control, però l'he acabat. He de reconèixer, però que és una cursa molt exigent que té uns temps de pas molt restrictius. La meva mitja per KM, tot i el perfil més exigent, va ser més ràpida que al Cap de Rec, i tot i això no va ser suficient per acabar dins de les 8h.
Des d'aquí la meva admiració pel Txema, que va completar la marató en un temps fantàstic de 6:05h, i per l'Eduard, amb un talent natural extraordinari, que va acabar en 6:45h. Només us diré que va quedar per davant del Pedro (el num 1 del club del Txema) i també per davant del Pau, un altre company del Txema que entrena 6 dies per setmana i té un temps de marató bastant per sota de les 3h.
Tampoc vull oblidar-me dels meus amics Kronics que vau completar els 20Km. El meu reconeixement i la meva felicitació.


Molt be Oriol, l’estona de escriure la crònica tornes a reviure la cursa i fa que fixis moments que potser s’oblidarien. Fa uns dies vaig rellegir cròniques passades al blog i em vaig tornar a emocionar.

Sobre la teva cursa voldria afegir el que em vas explicar, ja de baixada, quan vas trobar un maratonià amb rampes i et vas oferir a fer-li un massatge a les cames i que el tío va poder continuar i quedar per davant teu. Molt bé Oriol!. Hem vas fer sentir poc solidari perquè jo també vaig trobar-ne un i no em vaig parar.....potser per poc solidari i potser perquè per sort no tinc experiència en rampes i no sabria per on començar.

David, una crònica preciosa. Com que jo ja tenia la meva gairebé acabada abans de enviar la teva, la adjunto encara que repeteixi algun punt. A la teva crònica, afegir la alegria que vaig sentir quan et vaig veure arribar a meta amb un somriure d’orella a orella. Jo pensava que ja no ens parlaries ni al Txema ni a mi per haver-nos ficat en aquesta bestiesa, nosaltres insistint que no n’hi havia per tant......i al final ha resultat que sí que n’hi havia per tant. La cursa és dura de collons.

Jo també destaco el alt nivell que hi havia. No és una cursa multitudinària i popular com altres. Suposo que els qui tenen una mica de seny s’ho pensen abans de apuntar-s’hi. No és el nostre cas.

Les xifres de la marató 2013 son 218 inscrits, 200 a la sortida i 170 a l’arribada, pocs però preparats. El nivell el posa la organització amb uns temps de pas màxim per cada control molt ajustat i un temps total de 8 h, més exigent que la marató de Zegama, que també tanca a les 8 h. però amb menys desnivell.

Com que la sortida era a les 7h del matí, els maratonians Txema, David i jo vam decidir fer nit a Berga per anar més frescos. La realitat va ser que ni David ni jo vam poder agafar la son en tota la nit. Suposo que estàvem massa emocionats i potser acollonits. A mitja nit només pensava el que tocaria l’endemà i calia dormir!. Quan va sonar el despertador a les 5:30 h ens vam activar ràpid pensant en que teníem el temps just per esmorzar i descarregar tantes vegades com fes falta. Per això últim només calia recordar el briefing del dissabte tarda.

Quan vam arribar a Berga vam recollir el dorsal i vam assistir al briefing a una sala d’actes molt còmode. Ens van parlar els organitzadors, l’alcalde i un metge. Ens van projectar un recorregut virtual i ens fan aconsellar molta hidratació i que mengéssim durant la cursa perquè ningú havia entrenat aquesta primavera amb calor i el diumenge seria un dia encara més calorós. Entre tots ens van recordar la duresa de la prova.

Per esmorzar, unes magdalenes, panses, xocolata i mig Red Bull. A les 6:30 h estàvem a la sortida el Txema amb el Pedro i el Pau, el David i jo.

Donen la sortida i cadascú comença la seva cursa, al seu ritme. Jo vaig coincidir vàries vegades amb el Pedro i el Pau. Les dues primeres pujades amb un descans entremig no em sorprenen, +800m en 4 km i +500 en 2,5 km. La tercera fins La Gallina Pelada és bestial. Potser m’ho podia imaginar sabent que cal fer +700 m en 2 km però em va sorprendre. Cal anar a quatre grapes bastant estona i no mirar a baix perquè fa por. Allí portava el Pau enganxat darrera i un cop va subjectar-me una bamba que em relliscava. Les pedres que es desprenien baixaven rodolant. No m’imaginava això per una marató. Els quàdriceps cremaven i vam parar a fer alguna foto amb el Pau i recuperar la musculatura. Poc a poc disminueix la pendent i ja som a dalt. Fins La Gallina Pelada queda recórrer una cresta preciosa.

Ara cal fer una forta baixada, primer molt relliscosa i pensant en guardar forces perquè al final cal tornar a pujar. Després la baixada es fa més suau i ve molt de gust després de tanta estona de pujada. He baixat 650 m en 2,5 km. La quarta pujada de +450 m en 2 km també la esperava i encara quedaven forces.

Un cop a dalt, ja pensava que tocava gairebé tot baixada...però no. Ara tocava una forta rampa per una pista del la antiga estació dels Rasos de Peguera, de +150m en poc més de 0,5 km, després una baixada molt llarga i a partir d’aquí, cada pujada em costava molt. La última baixada fins Berga interminable.

Un cop a meta, per sort, hi havia justament el que estava somiant, un clara acabada de servir... o dues.... i una cadira. Al final vaig arribar el 97, amb 6 h 45’.

Un cop recuperat, encara quedava un dinar molt ben preparat per la organització a una carpa propera a la meta, molt agradable, que el vaig poder fer en companyia dels krònics de la cursa de 20 km, Oriol, Xavi, Hector i Quique, que ja feia estona que havien arribat.

I l’aventura de l’any c’est finit.

Quin luxe poder gaudir d’aquestes kròniques! De debò que sento com si hagués vist el Pedraforca i la serra del Cadí amb la primera llum del dia i els rocs rodolant per aquesta bestiesa de pendent... Em pregunto com podeu... Teniu un mèrit brutal.  Moltes felicitats!





Com em ve a al cap el Cap de Rec i com em sap de greu no haver fet aquest amb vosaltres! Next time.
Una vegada mes, moltes felicitats. Es admirable!
 PD Teniu previst algun altre repte menor a curt plaç?



Krònics a la arribada
 











4 comentaris:

  1. Moltes felicitats a tots els KRÒNICS que vàreu participar a les diferents curses de Berga.
    David i Eduard, va ser tot un plaer i un privilegi el poder passar una nit inovidable a l'habitació de l'hotel a Berga. Estic convençut que el servei de manteniment va tenir feines per tornar a deixar l'habitació sense olors... Ja m'enteneu...
    Gràcies per compartir aquestes cròniques i només us animo a continuar omplint de cròniques aquest bloc per haver fet moltes més curses!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Txema, el plaer i privilegi va ser nostre. Nosaltres seguim al mestre. Felicitats pel bon paper que vas fer i gracies per tots els consells. Sense les galetes magiques hagues estat mes dur.Fins la propera.

      Suprimeix
  2. Hola David, sóc el Joan de Collbató. Jo també estic molt content d'haver acabat la cursa tot i que fos fora de temps (ja tenim excusa per tornar l'any vinent). Els últims 5 km se'm van fer interminables i no sé que hagués passat si hagués anat sol.
    Quan vulguis vine amb els teus companys d'entrenaments per Collbató i fem una bona sortida per Montserrat!!!
    Una abraçada,
    Joan

    ResponSuprimeix
  3. Hola krònics,
    Se m'ha posat la 'gallina de pell' amb els vostres relats. Sou uns valents ... com que Cap de Rec la vareu trobar fàcil, aquest any la de Berga. Quins ous !

    Enhorabona a tots.
    Segur que ens veurem en alguna altra cursa (amb el Sergi varem coincidir a l'arribada de la Cabrerès ... i estava fresc el paio)

    Que no deicagui l'esperit krònic.

    Ignasi Ubach

    ResponSuprimeix