dijous, 12 d’abril del 2012

Marató de Barcelona

Vaig amb la família a l’Av M Cristina amb sensació d’anar al escorxador però al arribar l’ambient és brutal, 20.000 persones preparant-se, música... tot molt motivador.
Es dóna la sortida i segurament els negres que havia vist escalfant ja han sortit, tot i que des de la meva posició no es veuen. Trigo quasi 2 min en creuar la línia de sortida i començo a córrer al ritme previst al voltant de 5 min/Km. Tots els carrers estan plens de gent animant, cada dos o tres Km batucades, altaveus amb música, el barri de Sants a rebentar. Camisetes on pots llegir coses com “ Corro pels que no poden córrer” o “ Una vida és poder córrer mil vegades i jo corro perquè altres tinguin vida” o coses així. Estic súper emocionat, com diu en David, de gallina de piel. La Laura, l’Albert i en Nil van a buscar-me en diferents punts del circuit, corrent o amb metro.  Tot això em porta a un ritme de 4:35-4:40, però vaig tan bé i tan eufòric que decideixo mantenir el ritme amb el globus de 3 h 15’ davant. Passo la mitja amb 1h 38 i al Km 23 i 28 l’Albert i en Nil corren una estona amb mi. Tot va fantàstic fins el Km 34, el gènere de la pel·lícula canvia i passa de romàntica a drama. M’avança el pallasso, i recordo en Xavi i els trabucaires, però veient que va sense dorsal i sense suar  penso ( poc pq no puc ) que és un “cabronàs” que el que vol es desmotivar-me!! Em sento com si m’haguessin canviat la benzina súper per oli de cuina barat, el cos em demana parar i aleshores em trobo a l’Oriol que em diu “ Tio que vas super bé” ... I ara com li explico que el què vull es deixar de córrer. Faig un esforç i segueixo corrent ara a 5’25 o més, ja no miro el rellotge, a l’arc de triomf la Laura corre una estona amb mi però no puc dir res. Gràcies a l’Oriol que no para d’animar-me, donar-me aigua i oferir-me tot el que arreplega,  arribo fins el paral·lel que no sabia que feia tanta pujada. Travesso la línia d’arribada en 3:25:38, l’alegria es immensa però no puc parlar. No puc ni amb la medalla penjada al coll que quan l’anava a llençar l’Oriol se’n adona i l’agafa. Estic feliç.

Gràcies Laura, Albert, Nil i Oriol.

Ei!, quina kronica mes maca. Et felicito. Ves pensant amb NY 2013.


Magnífica crònica. Com disfruto llegint aquestes coses...

Per sota de les 3h:30h com volíes, ... i molt per sota. Moltes felicitats! Deus estar contentíssim del resultat de la teva primera marató. Un crack!


Ja us comentaré, però vam parlar amb el Txema de fer la marató de València el proper mes de Novembre (escapada amb Euromed amb dones, per fer el cap de setmana). Queda molt, i abans tenim grans reptes per cumplir, però ho deixo caure per anar-ho madurant. El Txema diu que és una marató molt plana, ben organitzada i la logística amb Euromed ens facilitaría molt els trasllats. Per aquells que tenim el cuquet de repetir, o per aquells que vulguin atrevir-se per primer cop.... por ser una bona ocasió.

Magnífica krònica, Dani. M'alegro d'haver-te pogut ajudar, com abans vaig fer amb en David i amb l'Eduard (bé, a l'Eduard no gaire, les coses com són). M'ho vaig passar molt bé, vaig córrer a un ritme còmode per mi durant quasi 7 Km, dia esplèndid (potser una mica massa calurós), recorregut pel centre de barna podent gaudir-lo, molt ambient... i sobretot bona companyia. 2 samarretes vermelles van recórrer amb orgull l'últim tram de la marató! En Dani va acabar petat però amb el cap molt alt, un autèntic campió! Estic molt content per ell. (Per cert, una mica abans vaig córrer uns metres amb en Txema, que no anava tan bé com ell havia planejat).

Dani, moltes felicitats, passes a formar part del meu imaginari esportiu,  tinc una gran enveja i molt sana pel que acabes de fer. Per mi segueix sent una assignatura pendent però com bé dius la marató és una òstia pel cos i això em fa agafar molt respecte.



Dani moltes felicitats krac. Quina enveja.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada