dimecres, 7 de setembre de 2011

XI CEBRIANENCA

Hola Kronics

Aquesta és la primera després del descans de les vacances, encara que de descans només de kròniques perquè d’espot n’hi ha hagut molt. Xavi, ¿com va la teva recuperació?

Faig un resum de la temporada, començant per la última d’aquest diumenge juntament amb el Pau, David, Oriol (germà del David) i Dani. El Dani és un col·lega del Oriol que nosaltres hem conegut aquest estiu a Sant Pol i també li va el tema córrer, btt, tennis i el que toqui.

Tots amb dorsal a la bici a les 9 h a Sant Cebrià de Vallalta, prop de Sant Pol, per la XI Cebrianenca 2011. Segons les dades de la web, 650 bikers, 100 sense dorsal perquè es van esgotar i un recorregut que ens ha tornat a sorprendre a nosaltres, que en teoria som locals i ens coneixem la zona. Per cert, ja tinc el track de la cursa i a mi m’agradaria repetir-la amb més calma aquest dissabte o diumenge perquè si deixem passar més temps els corriols s’acaben tancant. Pel que he llegit, el últim tram de corriols l’han hagut de netejar per fer-lo ciclable.

La ruta molt complerta, amb bones pujades per pista, baixades ràpides per pista i corriol, per asfalt i una sorpresa final amb corriols de pujada i baixada bastant tècnics.

Al final les dades del track son: 27,48 km i 1.258 m de desnivell, bastant més desnivell del que ens esperàvem.

A l’agost, també memorable va ser la pujada al Turó del Home (David, Pau i jo) des de Sant Celoni, en btt, tot seguint al Txema, 55 km, 5 h pedalant i 1 h de botifarra amb all i oli i 2000 de desnivell. Moments per recordar son fer el cim i la baixada, la més llarga que hem fet mai, amb primers corriols tècnics, baixades per pista a tomba oberta i també el regal del Txema dels últims km de pujada sofocant.

A meitat d’agost, la cursa de 10km de muntanya a Baussen (Vall Aran), 400 m de desnivell, boscos de faig, rierols,....bestial! però vaig equivocar-me de camí, vaig relliscar i caure i algun altre imprevist.... Al final posició 19 de 79.

Entremig, entrenament vertical running a la Vall d’Aran 5,4 km, 586 m desnivell, btt per carretera Vielha-Port de la Bonaigua (que bona la tornada!), baixada btt per pistes de descens (adjunto fotos. Jo anava pel costat, es clar!) i més.....

Eduard. 

2 comentaris:

  1. Hola Krònics!

    L’Eduard, en la seva modèstia, ha oblidat explicar que a la Cebrianenca va posar el turbo i va pujar fins a Sant Maria del Montnegre com un coet. La baixada no sé com la deuria fer, però m’ho imagino... El cas és que la resta vam començar a arribar 20 minuts més tard que ell...

    De la pujada al Turó de l’Home, a banda que no descobrirem ara el paisatge, em quedo amb el formigueig al cul de tant pujar i pujar (la propera trec el seient...), la satisfacció de l’arribada al cim, i amb els ous que se’m van posar per corbata en començar a baixar cap a Santa Fe, per un camí ple de rocs assassins.

    Jo no aniré a la Mercè perquè encara arrossego una tendinitis al genoll. Tinc aparcat tot el que suposi córrer. Que la disfruteu!

    Records a tots!

    Pau.

    ResponSuprimeix
  2. Hola krònics, gràcies per convidar-me a la vostra festa. Per tant, us faré la meva primera krònica. Poso en còpia en Dani Mataró.

    BTT - Cebrianenca, diumenge.

    Porto 4 dies amb cagarrines, ahir no vaig sopar i aquesta matinada he hagut de visitar el Roca 2 vegades, però els meus amics krònics m'han dit que això és com anar a Hortsavinyà, "una mica més, potser", i això, aquest estiu, ho he superat sense massa problemes. Penso: va, això està fet. Errare humanum est.

    A l'inici de la pujada "del marquès", un ciclista posa peu a terra, jo decideixo agafar la corba en forta pendent per l'interior, se'm aixeca la roda de davant i em foto de lloros. Havia de pagar la novatada de les cales. No passa res, em trobo bé i segueixo endavant.

    A mitja pujada se m'acaba la gasolina de cop. Peu a terra, no puc pujar ni caminant. Tinc com ganes de vomitar. No sé què em passa. Comença el calvari. espero una estona, arrenco a peu i vaig fent.

    Per resumir: la pujada se'm fa llarga, llaaaarga, llaaaaaaarga...

    Abans d'arribar al primer vituallament em trobo un altre desesperat de la vida que puja a peu, arrossegant penosament la bici amb el bloqueig de la suspensió davantera activat. El tio em diu que on cony està el primer vituallament, que ja no té aigua i que sort que això és una cursa popular. Veig que n'hi ha que estan pitjor que jo i això m'anima. Li dóno aigua solidàriament.

    Passo els vituallaments. Bec aigua i menjo taronja, res més. Començo a refer-me una mica.

    Ve la baixada, penso que descansaré. De nou, errare humanum est. Baixada tècnica, els braços pateixen. Travessant una riera en un pas tècnic que jo prefereixo fer muntat a sobre la bici (ja he anat prou a peu) em foto una hòstia del copón. Un ciclista equipat aplaudeix i em diu que em quedi a terra que em fa una foto. I un colló, penso jo, i m'aixeco com si no hagués passat res (que sí que ha passat: encara tinc el morat).

    Abreujo: al final arribo una hora i mitja més tard que els meus companys. La propera m'ho pensaré, però m'ho he passat bé (malgrat tot). Total, només vaig estar 1 dia a la UVI, 1 dia a semicrítics, 1 dia a planta i ja em van donar l'alta.

    Salut!

    Oriol (el krònic agònic).

    ResponSuprimeix